La trajectòria de Jordi Nin té un gran interès degut a la singular interrelació de disciplines creatives en la seva carrera dins de les Arts Visuals. Ha desenvolupat el disseny gràfic, l’audiovisual, la imatge fixa o en moviment, el mapping, la música i el so, generant un ric i innovador univers artístic i comunicatiu.

El projecte PELL MUTANT, fixa una atenta mirada sobre el llenguatge comunicatiu visual del carrer. Allí on se superposen les diverses capes d’interacció que li confereixen vida i expressivitat, i que la fotografia sap captar de manera puntual com a testimoniatge documental. És un llenguatge que podem trobar en pràcticament totes les ciutats del Planeta, d’aquí la seva possibilitat exploratòria internacional, sobre la base d’una sèrie de ciutats cartografiades.

Juli Capella, expresident del FAD (Foment de l’arquitectura i el disseny), impulsor de la Primavera del Disseny (1991-2003), comissari d’exposicions i divulgador creatiu

“Energy and motion made visible – memories arrested in space.” Jackson Pollock

Decapats, textures, colors intensos, grafisme, són el que la pintura busca i és el que les fotografies de PELL MUTANT troben. Si la fotografia, en els seus inicis, va fer repensar la representació pictòrica, en l’obra de Jordi Nin arriba a la usurpació total i es converteix ella mateixa en pintura. No és només atzar; com molt bé sabem, no hi ha imatges innocents, i allò que es tria mirar, la part, la llum, creen una composició que és l’obra de l’autor, una obra molt deliberada.

El títol de la col·lecció d’imatges ens indica que no hem d’esperar harmonia, com en la música, sinó soroll, és a dir, distorsió i eco. Eco del que va ser i només perdura en el caos. L’obsolescència dels missatges que ara ja sols viuen en allò fraccionat, trencat, difús. Així com artistes contemporanis, hereus del pop art i l’street art, treballen amb el color i les superposicions, com per exemple J.M. Robert i els seus retrats, Jordi Nin ens mostra unes imatges que, tot i abstractes, fan protagonista el grafisme en paraules, lletres i també gestos. Aquests gestos no són sinó signatures, traces que destil·len l’emoció, ja sigui ràbia, diversió o desídia.

Rosanna Rion Doctora en Humanitats professora de la Universitat de Barcelona

“L’artista només pot manifestar la seva llibertat com a exili, com a estranger que, ansiós per una pàtria, té un pelegrinatge perpetu a través d’un món respecte al qual ja no es pot mantenir una il·lusió d’unitat.” Friedrich Nietzsche

Quan algú es troba perceptivament davant d’una obra d’Art, poden succeir moltes coses. El més difícil és que en la immediatesa s’articuli una convicció, que la categoria es manifesti sense cap dubte i que l’obra, com és aquest cas, et rapti agradablement. Jordi Nin és l’arquitecte, en aquesta ocasió, després de la seva llarga experiència, d’una obra cabdal que estèticament convenç i conceptualment sedueix. Mestre de llums, caminador incansable, pelegrí de llargs viatges i aventures, aquest subtil artista em demostra amb la seva obra que encara hi ha esperança davant la violenta “cosificació” en què es troba l’home contemporani, i que hi ha medicaments eficaços que curen tant nihilisme com desraó. Ho fa amb una aventura “apropiacionista”, en el misteriós territori de la ciutat, amb els seus estris òptics de gran calibre i històries emocionals. Fotògraf il·lustrat i aguerrit, ens convida amb aquesta proposta actual a descobrir tantes i tantes icones secretes que gelosament custodia la ciutat i que si no és per la seva mirada culta, pel seu savi gresol de pensador visual, passarien desapercebudes. Jordi reinterpreta, repensa, descontextualitza i recrea la icona trobada, la que deixen ciutadans anònims a les parets i altres espais indesxifrables de la ciutat.

L’heroi clàssic era de gesta i espasa; el romàntic de l’esforç contemplatiu i el fracàs segur; el contemporani, i aquí ubiquem el Jordi Nin, aquell que ens recondueix a l’”ésser” en moments en què l’”ésser” va quedar subordinat a “tenir”. Apassionat i curós en la seva feina, amb aquesta obra treballada i reflexionada, situo Jordi Nin en el panteó d’alguns dels meus herois contemporanis, tots ells exploradors de les ciutats adormides que desperten per a nosaltres en un subtil joc de seducció visual. Henri Beyle, Juan Goytisolo, Alain de Botton, Albert Gonzalo, entre d’altres, i ara el Jordi Nin amb el seu “soroll visual”, em suggereixen descobrir la ciutat laberíntica i palimsèstica per trobar-hi el “ser” primigeni que tots hauríem de recuperar urgentment.

Rafa Romero Doctor en Belles Arts Catedràtic de la Universitat de Barcelona

Una porta és sempre un límit, un límit que tanca i obre l’espai interior a l’exterior. Des de molt enrere en el temps, els romans amb els arcs de triomf, els cristians de l’Edat mitjana amb les immenses portalades de les seves esglésies, han utilitzat les portes com a llocs d’afirmació d’identitat omplint-les d’imatges en relleu: una manera d’afirmar que traspassar el llindar entre interior i exterior implicava acceptar els principis dels que són a dins, els principis dels constructors d’espais de civilització, davant dels que venen dels espais oberts, “salvatges”: nosaltres som això, les nostres creences, els nostres referents, “emperador victoriós sobre els enemics vençuts”, ”Déu omnipotent que exerceix el seu poder sobre els homes i els dies”… Aquest caràcter emblemàtic de la porta cristal·litza al Renaixement amb portes que són pensades més com a monument que no pas per ser traspassades: les “Portes del Paradís” de Ghiberti al Baptisteri de Florència com una afirmació exultant de les habilitats tècniques de l’home modern per produir imatges en tres dimensions mitjançant la perspectiva… Amb aquest referent al cap, Auguste Rodin dedicarà tota la seva vida a confegir unes portes de bronze que serien la seva versió per a l’home del segle XX: “Les portes de l’Infern”, on a partir de La Divina Comedia de Dante ens oferia un repertori exhaustiu de les emocions humanes expressades a través del cos en moviment…, van quedar inacabades. Tot passejant per la ciutat amb la mirada alerta de l’artista que treballa principalment amb la llum, Jordi Nin ha observat que moltes portes de Ciutat Vella a Barcelona s’han convertit en el suport d’una multitud d’imatges que registren presències anònimes. En aquest cas les portes no afirmen la identitat dels de dins vers els de fora, sinó que funcionen tan sols des de l’exterior, són els de fora els que les pinten… és com si es materialitzés la cèlebre afirmació de Gilles Deleuze: interior i exterior ja no volen dir res. Pinzellades coloristes, dibuixos hiperrealistes, grafits, paraules que no volen dir res, papers enganxats, restes de cartells, anuncis, estergits, sovint se superposen accions que endevinem de mans diverses i que sabem que s’aniran transformant amb noves intervencions, com en un palimpsest que es fa i es desfà sense fi… Alguns elements es repeteixen com els mots mago, sato, cof for the girls o la silueta del nen llegint… A diferència de les portes antigues, les imatges de les portes de la Barcelona del segle XXI no fan referència a cap realitat més enllà de la pròpia imatge, no representen, no signifiquen res: tan sols són el registre d’una presència, un indici, com ho és l’empremta de les potes d’una gavina a la sorra, que no és la imatge de l’ocell sinó el signe que l’ocell ha passat per allí en algun moment, el signe de la seva presència que ara és absència… Un tipus de signe perseguit per molts artistes contemporanis perquè es tracta d’un llenguatge universal, sense codi, no li cal cap interpretació ni explicació: és tan sols una marca, un senyal… “Soroll visual” és un terme que també utilitza Joan Fontcuberta –Revelacions, 2019– per referir-se a les marques que el pas del temps i les contingències hostils –humitat, manipulacions– produeixen en els negatius i les fotografies antigues, alterant les imatges originals… Un “soroll” que Fontcuberta ha invocat en els seus darrers projectes expositius –Trauma, 2016– per tal d’explorar el missatge fantasmàtic que les fotografies ens adrecen quan “han perdut la seva ànima”. El fantasma és allò que s’entesta a persistir contra l’acció de la destrucció i l’oblit, allò que ens interpel·la a través d’un temps sense dimensions… i és també un signe d’una absència que es vol fer present… Jordi Nin ha volgut fotografiar aquest “soroll” que ell sent i “veu” tot passejant, ha volgut atrapar aquests rumors, aquests signes que ens parlen d’una voluntat de ser-hi, de traspassar l’abisme de l’oblit.

El gest de Jordi Nin té un precedent magnífic en l’obra del fotògraf d’origen hongarès Brassaï, que entre 1930 i 1950 va fotografiar exhaustivament els grafits gravats a les parets dels carrers de París. Molt amic d’artistes surrealistes com Raymond Queneau, Jean Dubuffet o Jacques Prévert, Brassaï llegia aquestes marques com l’inconscient de la ciutat que es revela a través d’una mitologia de monstres primitius que ens remetrien a l’origen de l’escriptura. “També són els “ulls del mur”, la “mirada del mur”, com tots aquells rostres són els “rostres del mur” i tots aquests cors els “cors del mur”. Tot neix aquí en funció de la matèria i com predeterminat per ella. El mur dona a tots els graffiti una unitat d’estil, un aire de família, com si els hagués traçat una mateixa mà, i aquesta pàtina gastada i corroïda com si emergissin d’una altra època” (Brassaï, ca. 1960). L’any 2017 el Centre Pompidou va dedicar una gran exposició a les fotografies de grafits de Brassaï i actualment el MACBA n’exposa algunes a la seva presentació de la col·lecció permanent. Brassaï s’interessava especialment pel caràcter “processual” d’aquests grafits, el meravellava que es transformessin constantment amb noves intervencions que canviaven el sentit de la imatge anterior… De fet els va anar fotografiant al llarg dels anys per registrar aquest procés que posa en qüestió el concepte d’imatge com quelcom fix i immòbil carregat d’un sentit que funciona en una sola direcció: de la imatge a l’espectador. Els grafits que fotografiava Brassaï tenien “vida”, canviaven i evolucionaven amb intervencions que els seus espectadors afegien al suport inicial. La fotografia tan sols podia captar quelcom “en trànsit” que era el resultat d’una interacció contínua entre el que mira i el que és mirat… És exactament el mateix fenomen que fascina Jordi Nin: la temporalitat de les imatges que pot captar amb la seva càmera, perquè sap que no es tracta de “caçar” una imatge per matar-la i consumir-la, sinó de fer-la circular desplaçant-la del seu context a uns altres que no sempre podrà controlar… Les seves fotografies de les portes de Barcelona viatjaran per l’espai digital, s’aturaran un instant a les pàgines d’un llibre o a les parets d’una sala d’exposicions, per seguir deambulant a través dels dispositius mòbils i les xarxes, transformades, connotades… “vives”! A la mateixa presentació del MACBA que mostra les fotografies de Brassaï s’exposen també alguns quadres magnífics de l’artista Jean Michel Basquiat, que es va donar a conèixer els anys vuitanta pintant murals a les parets de la ciutat de Nova York, unes intervencions que per l’artista no eren pròpiament grafits sinó una mena de ”poesia visual al carrer”. Resulta significatiu l’interès que suscita actualment el que s’anomena “street art”: artistes com Banksy es converteixen en celebritats que exposen als museus i venen a preus exorbitants, s’organitzen recorreguts urbans pels barris per contemplar les obres d’artistes anònims… D’ençà dels anys setanta els artistes conceptuals es plantegen la necessitat de “trencar les parets del cub blanc” i portar l’art fora del museu, integrar-lo a la realitat quotidiana… El fenomen que estem observant és que les parets de les ciutats s’omplen d’imatges creades per persones anònimes que no pretenen ser artistes ni integrar-se en el món institucional de l’art com ho van fer Basquiat o Banksy. S’omplen d’imatges que no pretenen transmetre un missatge ni expressar cap emoció. Es tracta tan sols d’intervenir, de deixar constància d’una presència… es tracta, com ha detectat Jordi Nin, de generar un soroll que no és ni cant ni melodia, però que altera la percepció de la ciutat i la transforma, i ens fa conscients de la densitat cultural de l’entorn en què ens movem, de la immensa capacitat humana de projectar un imaginari que s’oposa a les imatges normatives de la publicitat i les institucions. Aquests “signes” d’origen popular ens recorden que hi ha esperança, que no estem tots morts presoners de la cultura del consum i la competència. Jordi Nin ha emprat la fotografia com a eina per a aquest treball “d’arqueologia del present” mogut per l’instint de l’artista que capta unes vibracions i “sap” que tenen un sentit. I li agraïm profundament el gest!

Helena Rotés, professora d’Història de l’Art i escriptora

Jordi Nin és essencialment un artista de la llum. És artista multidisciplinari en creacions audiovisuals, cinematogràfiques i fotogràfiques essent un dels pioners en la realització d’intervencions urbanes mitjançant il·luminacions i projeccions arquitectòniques de gran format sobre edificis emblemàtics. Intervencions realitzades en edificis tan emblemàtics com l’Alcázar de Córdoba, la catedral de Santiago o l’Ajuntament de Barcelona. Igualment com especialista en il·luminació va ser el responsable de la il·luminació de la Capella dels Dolors de la nostra ciutat, Mataró.

Ara ens presenta el treball “Pell Mutant” que ell mateix defineix “com un treball fotogràfic d’arqueologia del present que busca els espais migratoris de la ciutat on les persones abandonen els seus missatges. El projecte s’ha basat a trobar aquests espais ocults a la distreta mirada del passejant i desxifrar les imatges i missatges de tota mena que se superposen en les parets. Fora de context i a través d’una nova mirada es transformen aquests missatges en una nova dimensió visual, provocant una lectura atenta i estètica d’aquest univers de la ciutat”. Un treball realitzat al districte de Ciutat vella de Barcelona durant els anys 2018 i 2019, que converteix a l’espectador en un personal “voyeur” de les accions que han efectuat altres ciutadans en l’espai urbà comú.

Un treball, aquest, que podria esdevenir banal, o simplement anecdòtic, si no fos per l’agudesa de l’artista que ens fa avinents detalls i curiositats que converteixen el resultat de la recerca en una mirada sociològica d’alt voltatge que sorprèn a l’espectador que s’havia quedat atrapat en la força visual i cromàtica de les imatges, i observa que en totes i cadascuna de les obres presentades existeix un quelcom més, una mirada oculta, una segona i una tercera lectura visual i social que ens obliga quasi a voler saber quins són els protagonistes dels elements dels collages visuals que ens han abduït.

Si afegim el fet de que el concepte ve acompanyat d’un perfeccionisme tècnic i reproductiu irreprotxable, haurem de reconèixer i qualificar aquesta exposició com excel·lent, ja que conjuga a la perfecció continent i contingut, estètica i misteri, adobada tota ella per una força comunicativa de gran intensitat que la converteix en una exposició d’obligada i detinguda visita a la caça i captura dels mil i un detalls que ens ofereix cada obra d’aquest artista amb majúscules que és Jordi Nin.

Felicitats.

Pere Pascual, crític d’art