Una porta és sempre un límit, un límit que tanca i obre l’espai interior a l’exterior. Des de molt enrere en el temps, els romans amb els arcs de triomf, els cristians de l’Edat mitjana amb les immenses portalades de les seves esglésies, han utilitzat les portes com a llocs d’afirmació d’identitat omplint-les d’imatges en relleu: una manera d’afirmar que traspassar el llindar entre interior i exterior implicava acceptar els principis dels que són a dins, els principis dels constructors d’espais de civilització, davant dels que venen dels espais oberts, “salvatges”: nosaltres som això, les nostres creences, els nostres referents, “emperador victoriós sobre els enemics vençuts”, ”Déu omnipotent que exerceix el seu poder sobre els homes i els dies”… Aquest caràcter emblemàtic de la porta cristal·litza al Renaixement amb portes que són pensades més com a monument que no pas per ser traspassades: les “Portes del Paradís” de Ghiberti al Baptisteri de Florència com una afirmació exultant de les habilitats tècniques de l’home modern per produir imatges en tres dimensions mitjançant la perspectiva… Amb aquest referent al cap, Auguste Rodin dedicarà tota la seva vida a confegir unes portes de bronze que serien la seva versió per a l’home del segle XX: “Les portes de l’Infern”, on a partir de La Divina Comedia de Dante ens oferia un repertori exhaustiu de les emocions humanes expressades a través del cos en moviment…, van quedar inacabades. Tot passejant per la ciutat amb la mirada alerta de l’artista que treballa principalment amb la llum, Jordi Nin ha observat que moltes portes de Ciutat Vella a Barcelona s’han convertit en el suport d’una multitud d’imatges que registren presències anònimes. En aquest cas les portes no afirmen la identitat dels de dins vers els de fora, sinó que funcionen tan sols des de l’exterior, són els de fora els que les pinten… és com si es materialitzés la cèlebre afirmació de Gilles Deleuze: interior i exterior ja no volen dir res. Pinzellades coloristes, dibuixos hiperrealistes, grafits, paraules que no volen dir res, papers enganxats, restes de cartells, anuncis, estergits, sovint se superposen accions que endevinem de mans diverses i que sabem que s’aniran transformant amb noves intervencions, com en un palimpsest que es fa i es desfà sense fi… Alguns elements es repeteixen com els mots mago, sato, cof for the girls o la silueta del nen llegint… A diferència de les portes antigues, les imatges de les portes de la Barcelona del segle XXI no fan referència a cap realitat més enllà de la pròpia imatge, no representen, no signifiquen res: tan sols són el registre d’una presència, un indici, com ho és l’empremta de les potes d’una gavina a la sorra, que no és la imatge de l’ocell sinó el signe que l’ocell ha passat per allí en algun moment, el signe de la seva presència que ara és absència… Un tipus de signe perseguit per molts artistes contemporanis perquè es tracta d’un llenguatge universal, sense codi, no li cal cap interpretació ni explicació: és tan sols una marca, un senyal… “Soroll visual” és un terme que també utilitza Joan Fontcuberta –Revelacions, 2019– per referir-se a les marques que el pas del temps i les contingències hostils –humitat, manipulacions– produeixen en els negatius i les fotografies antigues, alterant les imatges originals… Un “soroll” que Fontcuberta ha invocat en els seus darrers projectes expositius –Trauma, 2016– per tal d’explorar el missatge fantasmàtic que les fotografies ens adrecen quan “han perdut la seva ànima”. El fantasma és allò que s’entesta a persistir contra l’acció de la destrucció i l’oblit, allò que ens interpel·la a través d’un temps sense dimensions… i és també un signe d’una absència que es vol fer present… Jordi Nin ha volgut fotografiar aquest “soroll” que ell sent i “veu” tot passejant, ha volgut atrapar aquests rumors, aquests signes que ens parlen d’una voluntat de ser-hi, de traspassar l’abisme de l’oblit.